El biaix existent entre la vinculació que voldrien aconseguir les empreses respecte el veritable compromís dels treballadors (actualment es calcula que només un 15% dels treballadors estan compromesos amb la seva companyia) té caràcter numèric: 1.0 vs 2.0, respectivament. Si bé, la distància va més enllà de l’aritmètica doncs té uns literals clars: comunicació, participació, transparència, cocreació,… Per desgràcia, com passa amb molts valors de companyies, tots ells es queden es simples titulars de cara a la galeria convertits lògicament en frustracions internes.
Donada la circumstància, moltes empreses s’apunten a l’última moda i pensen que si promouen un blog intern, un grup corporatiu al Facebook o rebategen a l’antic informàtic com a nou Community Manager, les coses canviaran. Greu error, doncs com diu el savi refranyer, el nom no fa la cosa. Això s’assembla a la història d’aquella parella d’avis que tot passejant per uns gran magatzems van veure una lluminària de disseny, amb bona distribució de llum i a un cost més que raonable. Tot cofois la van comprar i van anar cap a casa ràpidament a instal.lar-la. La decepció va ser quan arribaren a casa i copsaran que la seva instal.lació era de les antigues, de 125 V, mentre que el nou aparell era de 220 V. Tot això, la parella d’avis van poder salvar l’escomesa, doncs trobaren en una vella calaixera, un adaptador de corrent.
Per desgràcia, en el cas que ens ocupa, no existeixen adaptadors organitzatius. Adoptar les eines 2.0 a les empreses requereix prèviament estar disposats a modificar la cultura i el paradigma d’actuació a la mateixa. Si l’empresa no està disposada a que la gent parli entre ella, comparteixi el coneixement, proposi millores, doni feedback ascendent,… perquè promoure un blog intern?