La productivitat és el Sant Grial que la majoria de les empreses busquen actualment, almenys amb el mateix entusiasme que ho va fer Indiana Jones en la seva darrera croada. I ho fan, principalment, motivades pels canvis sorgits en els darrers temps, COVID-19 mitjançant. Moltes d’elles abanderen les noves tendències a l’hora de treballar i d’organitzar-se, ja sigui en forma d’ smartworking, oficina híbrida o teletreball. Però tot això són quimeres si no es demostra que qualsevol d’aquestes fórmules porta associat l’increment de la desitjada productivitat. Aquesta preocupació, i a la vegada ocupació efectiva, ha estat cavall de batalla del món empresarial, en general, i industrial, en particular. En el transcurs de l’últim segle es van viure grans canvis en els models productius i en els mètodes de fabricació. La gestió mecanicista Fordista (Productivitat 1.0) va viure el sorpasso, després de la Segona Guerra Mundial, per part del Toyotisme o Lean Manufacturing (Productivitat 2.0). Un punt d’inflexió que, de forma paral·lela, es va tornar a donar a les darreries del segle XX amb un segon gran salt disruptiu: va aparèixer aleshores un nou marc de pensament, l’Agilisme (Productivitat 3.0) i unes metodologies de treball inèdites, concretament en el món de la informàtica, que van tornar a revolucionar les bases de la gestió.
